En El Seu Escriure, Marín Hi Vehicula Una Molt Certa Incomoditat Per Les Rigideses I Limitacions De L’Anomenat `Món Musical’, Que Tapona I Rebutja Tants Elements Expressius I Aprovats Per Molt Distints I Distants Creadors Al Llarg De Decennis I Que Ja Constitueixen, Per Si Mateixos, Uns Actius Per A L’Acostament Efectiu A L’Escoltar D’Avui. D’Aquí Que Marín, Obscuro Modo, (Deia Camus: Si La Manera Fos Clara No Hi Hauria Art) Postuli Una Desinhibició Que, En Els Seus Aspectes Més Limítrofs Amb El Desconegut, És Revolucionària: Altres Maneres De Relacionar-Se Amb `Allò Musical’ Són No Pas Solament Útils, Sinó Ja Urgentment Necessàries. Així És; Marín Postula Barra Lliure Al Que És Subjectiu, I Ho Fa Al Seu Aire, Ço És, Sense Grandiloqüència, Adoptant El Xiuxiueig, La Reflexió Íntima, Aquest Locus En El Qual Les Ànimes Es Freguen I Fins I Tot S’Ensumen, Aquest Estat Més D’Ànim I D’Hàlit Que No D’Ordenança, Llei I Costum. D’Aquí Que Els Seus Escrits Constitueixin Un Rosari De Calfreds D’Intensitat Variable Segons Persones O Moments De Lectura. Davant L’Extens, Li Agrada L’Accident Minúscul Que Ens Endinsa En Un Estat De Crisi Que És Un Femer. Simple Reconditori. Marín És Un Activista Del Dubte, De L’Ínfim, De L’Interstici: Però Aquesta Metxa Encén El Pensar Crític. Del Pròleg De Llorenç Barber.